| |
Buscant La Trinca
 dissabte 15/maig/2010 - 05:14  864  0
LA RIQUESA
Lletra i música: La Trinca
La riquesa,
no és estar podrit de diners
i viure sols per fer-ne més,
desesperat.
Que en els grans magatzems no hi ha
una secció on poder comprar,
tranquil•litat.
La riquesa,
és buscar l'amor pels terrats
cantant a cor amb quatre gats
la lluna plena,
i quan ja has fet prou esvalot
fugir corrents del sabatot
i la mullena.
La riquesa,
és desvetllar-se amb la foscor
i ser el fidel adorador
de la nit.
Que et trobi el sol jaient al ras
i t'acompanyi pas a pas
fins al teu llit.
La riquesa,
pot ser posar els peus en remull
tot i sabent que l'aigua bull
i escaldar-te'ls.
Prenent deixalles culturals
i tradicions patriarcals,
per eixugar-te'ls.
La riquesa,
és amb els quilos de consells
que no et poden pair els budells
fer-ne un manyoc.
Esperar el dia de Sant Joan
i al mig de la plaça gran
fotre'ls-hi foc.
La riquesa,
és desentendre's del destí
i triar qualsevol camí,
tots van a Roma.
Fer via sempre cap amunt
tot posant punt on hi va punt,
i coma on coma.
La riquesa,
és quan amb els peus per davant
el carro et vagi estirant
dins la mortalla.
Al fer el balanç del què has viscut
esclati dins el teu taüt...
una rialla.
La Trinca és un conjunt que va marcar la nostra adolescència i la nostra joventut. De tots els grups de la cançó catalana eren de llarg els que aconseguien un públic més divers tan a nivell social com ideològic. La comicitat de les seves cançons i la senzillesa els va posar a l’abast de tothom. També la seva tebior ideològica si la comparem amb cantautors com en Raimon o en Lluís Llach molt més compromesos en aquest sentit.
La Trinca, de tota manera, no es va poder escapar d’aquella onada esquerrana que ho envaïa tot i que feia semblar que tothom que no fos com a mínim socialista era un feixista. Tots els representants de la Nova Cançó, ideològicament, es mouen en aquest àmbit, si treiem la Núria Feliu i, convergent i potser algun altre.. Alguns majoria D’altres, com en Serrat, la Motta o els de La Trinca eren sociates. La majoria eren del PSUC – Raimon, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet- que era el partit que havia tallat el bacallà durant l’antifranquisme i que, en la democràcia, s’aniria desfent de mica en mica com un terrós de sucre.
En aquest marc de progressia militant els mes incoherents han estat en Joan Manuel Serrat i La Trinca que van passar a cantar en castellà per fer diners. La diferència entre els dos és que, mentre el Serrat ha fet unes cançons en castellà d’una gran qualitat, les versions castellanes de les cançons de la Trinca no aportaven res i van acabar per desintegrar el grup.
Però el que més resalta en el cas de La Trinca és que no només hi va haver un canvi de llengua, sinó que el que hi va haver fou un gran canvi de filosofia. Si abans eren un conjunt musical progre i catalanista ara passaven a ser una empresa mediàtica sense escrúpols a l’hora de fer diners. “Operación triumfo” és el botó de mostra de la nova Trinca. Una màquina de fer diners i prou.
Queden enrera una bona quantitat de cançons còmiques que bona part del país sabia i sap de memòria. Una manera irònica i tendre de criticar el país. Un talent fóra de série pel sarcasme i la xerinola.
Jo sóc dels que penso que fou una llàstima que es retirèssin perquè el sou lloc encara no ha estat ocupat per ningú. No podien haver comptabilitzat la cançó i el fer calés, reconeixent que ser ric, malgrat el que vagin dient els ideòlegs de café, és el que voldria ser si fa no fa tothom?
|
Contactes
Registra´t
